Els veïns celebren amb una lectura de poemes la salvació de l'azufaifo del carrer d'Arimon
.
Uns 300 veïns van celebrar ahir en la plaça de Joaquim Folguera, enfront del mercat de Sant Gervasi de Barcelona, un fet infreqüent: la salvació d'un azufaifo (ginjoler, en català; el seu nom científic és Zizyphus jujuba), situat en el nombre set del carrer d'Arimon cantó amb Berlinès. L'Ajuntament ja ho ha amnistiado, però els veïns segueixen inquiets pel "equipament" que es pugui construir en el futur i que podria deixar sense aire a l'arbre bicentenario.
La iniciativa va començar abans de l'estiu de la mà de dues traductores veïnes del carrer, Isabel Núñez i Isabel Lacruz. En aquest carrer, per cert, va néixer l'alcalde Hereu i els seus pares, que viuen també allí, van anar algunes de les primeres signatures que van suplicar per l'amnistía de l'arbre. Ahir, dia de la preservación de la capa d'ozó decretat per la Unesco, els veïns es van reunir a l'ombra dels almeces (lledoners, en català) de la plaça de Folguera per a dedicar un tribut poètic a l'arbre salvat. Van llegir poemes propis, entre uns altres, Dante Bertini, Frances Parcerisas (un poema a un magnolio: va dir irònic que no tenia cap dedicat a un azufaifo), Enric Casassas, acompanyat a la guitarra per Feliu Gasull, i Lluís Maria Todó, que va advocar per alçar sota l'azufaifo una noucentista font amb una escultura de ninfas que reproduïssin els rostres de les dues Isabeles salvadoras d'azufaifos. Com no, el conjunt hauria de dur uns rodolins esculpidos en la pedra que concloguessin així: "Que és conegui a tot el món / el ginjoler del carrer Arimon".
Va haver-hi artistes que van optar per la cançó. Un grup familiar capitaneado per Alfonso i Paulina Vilallonga va cantar a cappella una cançó popular basca. En solitari, Alfonso va cantar un bolero de Buenavista Social Club, aquell de l'arbre "commogut i trist" que el seu troncó una nena va ferir gravant el seu nom.
També es van llegir textos de Miquel Àngel Rigués, Joaquim Carbó -que va escriure un conte sobre un olmo i un tilo que adornen el seu petit jardí de Castellterçol-, Carles Hac Mor i d'un poeta ucrainés, llegit i traduït per la seva esposa. L'acte va servir també d'homenatge a Joaquim Folguera (1893-1919), un poeta entre noucentista i futurista de qui Casassas va recordar la següent frase: "L'art modern no és art d'afalac, sinó de lluita".
L'acte va concloure amb el so d'una tiple (cosina de la tenora, més aguda), feta amb fusta d'azufaifo. I va ser com si el propi arbre agraís als veïns els seus desvelos per salvar-li l'escorça.
Ningún comentario:
Publicar un comentario